ArtĂ­culos - IndĂşstrias y comercios

UNA ZONA INDUSTRIAL A TOCAR DEL MONESTIR

Revista de Banyoles
nĂşm.961 i 962, novembre i desembre 2013

A finals del segle XIX, a tocar del monestir, quan el carrer Nou arribava fins on avui en dia hi ha Cooperativa Agrícola, i quan encara el carrer de Sant Roc era un petit corriol, que havia sorgit de la necessitat de comunicar la capella de Sant Benet —ubicada prop de la porta de la muralla d'aquest mateix nom— amb el cenobi benedictí, —on hi havia el cementiri de la Vila—, i que passava pels terrenys que ara ocupa aquesta la Cooperativa, s'hi varen arribar a concentrar quatre industries diferents, convertint aquest espai tan reduït en una petita zona industrial. El que avui en dia és la Cooperativa era primer fàbrica tèxtil, més tard una de paper, i darrerament una de farina, i on hi ha el bloc de pisos —fent cantonada amb el carrer de Sant Roc amb la plaça del Monestir—, hi havia un conjunt d'edificacions que al llarg de gairebé un segle i mig havien allotjat entre les seves parets tres empreses diferents que al llarg dels anys varen fabricar sabó, teixits i cuirs.

De la fabrica de filats d'Antoni Maria Heris a la de cotó de Ribó y Compañía
De la primera que he esmentat, tot i que en Josep Grabuleda en dos articles publicats en aquesta mateixa revista els mesos d'abril i maig de 2000, en va parlar extensament, no està de més fer-ne un recordatori del que va ser aquesta indústria que estava situada on avui en dia hi ha l'edifici de la Cooperativa Agrícola. La història es remunta a l'any 1841, quan davant del que havia estat l'antic hospital, al número 51 del carrer Nou, s'hi va bastir una fàbrica que amb el nom de Fábrica de hilados de Antonio Maria de Heris y compañía, donava feina a vint-i-una persones: tres homes dotze dones i sis nens. I tot i que en aquella època era l'empresa que més capital invertí: 125.000 rals en l'edifici, 130.000 en maquinària i 80.000 en primeres matèries, només va romandre en funcionament un parell d'anys.
Mentre aquesta empresa estava en funcionament, tot just a tocar d'ella, l'any 1842 el barceloní Joan Dotras gestionava el que havia estat el molí d'en Rabassa, una fàbrica amb el corresponent salt d'aigua de 14 pams, on l'any 1843 hi funcionaven 72 telers, i que havia arrendat directament per quatre anys a l'hisendat Josep Rabassa. Serà el mateix Dotras qui l'any 1843, juntament amb en Ramon Fort Gil i els també barcelonins Joan Nadal i Anton Ribó —que gestionaven un negoci de cotó sota el nom social de Nadal y Ribó—, arrendarà l'edifici de l'Heris creant la indústria Ramon Fort y Compañía per a la confecció de teixits amb deu telers mecànics i una màquina de parar, i com era costum de Nadal y Ribó, ells proporcionaven el cotó però a canvi es quedaven amb la producció. L'any 1846 en Joan Dotras els va vendre la seva part d'aquest negoci, que tot sigui dit, amb del temps es va anar fent més productiu arribant a duplicar, l'any 1852, el nombre de telers mecànics i augmentant en vint els manuals.
Però mentre aquesta empresa anava expansionant-se, a qui no li anaven tan bé les coses era a en Josep Rabassa, el qual va veure com el 1857, a causa dels deutes que tenia, li era subhastada públicament la seva fàbrica. Un fet que es va repetir l'any següent amb un molí fariner, un molí paperer d'estrassa, un salt d'aigua i tota la maquinària que hi tenia. Fou així com en pocs anys Nadal y Ribó, va bastir una gran fàbrica entre l'antic hospital i can Rabassa, que consistia en dues fàbriques, amb un salt d'aigua i una roda hidràulica a l'hort de l'Hospital, juntament amb el molí fariner del Sagristà, una peça de terra d'unes tres vessanes i l'amolinador.
Poc a poc Nadal y Ribó s'anava expandint. Entre 1858 i 1860, varen comprar diverses cases al voltant, de manera que a l'amillarament de 1862 consten com a propietaris, entra d'altres propietats a la comarca, de dues cases al carrer Nou (números 47 i 49), un molí i una fàbrica de teixits. Però l'any 1861, quan tot just l'empresa té 33 telers comuns i 40 de mecànics, amb un total de 80 operaris, esclata la Guerra Civil nord-americana o Guerra de Secessió, que va comportar una gran reducció en la importació del cotó, producte bàsic per a la seva empresa, afectant-los de tal manera que l'any 1862 varen donar-se de baixa de la Contribució Industrial, liquidant el negoci l'any 1867, tot i que tres anys després, en millorar la situació, varen tornar a intentar reconstituir l'aliança, però Josepa Fort Font, filla d'en Ramon [que des d'el primer moment a banda de soci n'havia estat el director de la fàbrica], Nadal i Ribó la dissolgueren definitivament.
Però Nadal y Ribó, no estava disposada a renunciar del tot a la fàbrica banyolina, per això l’any 1872 varen constituir juntament amb en Josep Mir Sust, de Vilassar de Mar, una nova fàbrica a Banyoles, amb una part de maquinària procedent de la fàbrica de Vilassar i d’altra comprada a Anglaterra. Una empresa que arrel de la dissolució de la societat per part d’Antoni Nadal (hereter d'en Joan Nadal), a partir de l’any 1875 passarà a nomenar-se Indústria lanera y estambrera de J. Ribó y Compañía.
Feia gairebé cinquanta anys que els propietaris d'aquesta la fàbrica feien una reivindicació: unir les dues fàbriques en un únic espai físic, tota vegada que es trobaven que el camí que connectava la plaça del Monestir —o dels Arbres como era coneguda fins a començaments del segle XIX— amb la zona on l'any 1850 s'hi va bastir l'escorxador municipal, —i que era el mateix corriol que anys abans menava a la capella de Sant Benet—, passava pel bell mig de la seva propietat, per això Nadal y Ribó havia intentat, al llarg d'aquests anys, fer diverses permutes de terrenys amb el Consistori, però totes elles havíem estat infructuoses. Però per fi, l'any 1889, amb l'obertura de l'actual carrer de Sant Roc, varen aconseguir que la fàbrica s'unís en un espai físic, tot i que per aconseguir-ho va caldre permutar l'antic camí per un tros de terreny de l'antic hort de l'hospital, i enderrocar l'edifici conegut popularment per Sant Roc (el que havia estat l'antic Hospital de Sant Roc) i tornar-lo a edificar.
Fou aquesta la fàbrica més important de la vila, arribant a tenir l’any 1889, 134 telers mecànics, però un incendi produït aquell mateix any, que va destruir l'amolinador, juntament amb altres problemes, varen fer que durant uns anys baixés la seva producció, fins que l'any 1895 va tornar a ressorgir sota el nom de Fábrica algodonera de J. Ribó y Compañía, però amb molt menys capacitat productiva, ja que només tenia 24 telers mecànics i una màquina de parar. Poc a poc, però, va a tornar a agafar la importància que tenia anys endarrere i l'any 1898 ja s'havia ampliat a 124 telers mecànics, una màquina de parar i una màquina de vapor de 75 CV. Però malauradament per Banyoles aquesta bonança va durar molt poc i el 1899 tancava definitivament, deixant sense feina uns 300 obrers i desapareixent l’empresa més important de la vila.
Aquesta important indústria estava constituïda per un edifici amb coberta a dues vesants a tocar del carrer de Sant Roc [on abans hi havia hagut l'hospital] format per una planta baixa, un primer pis i unes golfes; un altre edifici, també amb coberta a dues aigues, —per entremig del que passava l'antic camí que anava del monestir a l'escorxador—, format per planta baixa i dos pisos; i per últim, a l'altra banda del que seria la riera Vella —que travessa aquesta finca pel bell mig,— tot un seguit de construccions: un edifici amb les calderes i altre maquinaria, l'edifici on hi havia els telers i una sèrie de petites dependències al voltant del que havia estat el molí d'en Rabassa, que albergaven la fusteria, la serralleria, les oficines, etc., així com les construccions de l'antic molí.
Quan Ribó y Compañía varen marxar de Banyoles, el conjunt fou adquirit pel la vídua d'en Jaume Trias, que l'any 1904 encara hi tenia una fàbrica de teixits, tot i que tres anys més tard ja havia canviat la orientació del negoci reconvertint-lo en fàbrica de paper. L'any 1914 la Cooperativa Agrícola de Banyoles, va llogar tot el conjunt i l'any següent el va comprar definitivament, reconvertint l'edifici a les seves necessitats i aprofitant l'antic salt d'aigua d'el molí d'en Rabassa, per dur-hi a terme la fabricació de farina.

La fĂ brica de teixits dels Teixidor
L'any 1843, al mateix carrer Nou, a pocs metres d'on Nadal y Ribó començaven a bastir el seu imperi cotoner, i com a conseqüència de l'anomenada desamortització, es subhastaren tres cases del monestir benedictí de Sant Esteve que estaven al davant de l'antic hospital, prop del rec, així com un altre espai que aviat aniria a parar a mans d'un propietari amb intensions industrialitzadores.
D'aquests començaments no en sabem res més, fins l'any 1861 en que Joaquima Morgat-Puig, que era qui tenia les cases del carrer Nou 43 —una era una casa i una altra, amb la mateixa numeració, era una fàbrica—, les venia a un tal Joan Marimón Canadés. Abans, però, havia estat del fabricant Joaquim Morgat-Puig Duran que, el 1845, l'havia arrendat durant uns quants anys, a Josep Cels i cia [Josep Cels Oliu estava associat amb Josep Serrà i Pere Curet] i posteriorment, el 1861, al seu fill, Pere Cels i cia [carrer Nou, 44] i a Josep Codina Mateu o Codina i Cia, entre 1874 i 1882, amb una carda moguda amb aigua i 200 fusos.
A partir de 1883 aquesta fabrica la va ocupar en Joan Marimón, qui passat un temps la va adquirir. En Marimón, l'any 1848 ja tenia en un altre indret —tot i que no se sap on— una petita indústria del cotó amb dos telers manuals, que a la seva mort va deixar en herència al seu fill Josep Marimón Aulina [o Alsina], per la nova fabrica del carrer Nou, que és qui consta com a propietari d'aquesta indústria de llana, que té una carda moguda per aigua i 200 fusos, tot just l'any 1889, quan l'obertura del nou carrer de Sant Roc.
Dos anys més tard, serà en Benet Teixidor Duran qui comprarà aquest edifici —que a partir d'ara tindrà el numero 3 del carrer de Sant Roc—, amb salt d'aigua i cobert, construït en un hort que hi ha darrere de la casa numero 9 de la plaça del Monestir [que correspondria a la casa numerada fins llavors com a número 43 del carrer Nou]. D'aquesta fàbrica l'any 1907 l'enginyer Ramon Russiñer en el seu llibre Aguas de Bañolas, quan parla de la riera d'en Xo diu que la seva aigua «... es aprovechada por D. Benito Teixidor para dar movimiento, por medio de una rueda hidraulica de palas, a una pequeña fábrica de tejidos [...]. El salto efectivo de esta fábrica es de 1'310 metros y la arista de su vertedero superior [...] se halla 6'732 metros por debajo de la escala de mira del Lago».
Aquesta fàbrica de teixits que a començaments de la segona dècada del segle XX heretarà en Josep Teixidor Bustins, Codinach, era un edifici de dues plantes cobert amb un teulat a dues aigües, que per la part del darrere, tenia un cobert on hi havia la roda moguda per les aigües de la riera d'en Xo, que provinents del molí del Canyer passaven, i passen, per aquell indret, camí del Monestir.

La fĂ brica de sabĂł d'en Masoliver
I si parlem de la riera d'en Xo, un altre que en treia rendiment de les seves aigĂĽes, n'era en Josep Masoliver SantalĂł, que als anys seixanta del passat segle XIX va comprar una casa al carrer Nou nĂşmero 45, i 1 vessana d'hort, a Francesc Colomer, de Barcelona, per tal de bastir-hi una fĂ brica que l'any 1881 surt esmentada com a fĂ brica de sabĂł i caldera. Aquesta indĂşstria l'heretarĂ  el seu fill AgustĂ­ Masoliver, el qual ja surt esmentat com a propietari del negoci l'any 1891 fins l'any 1900 es que es perd el rastre de la mateixa.
Cal que no confonguem aquesta fĂ brica de sabĂł amb una altre de les mateixes caracterĂ­stiques, propietat de l'AgustĂ­ Masoliver SantalĂł, que l'any 1861 surt esmentada al llibre de contribucions, i que el 1871 estava situada al Raval de Sant Pere nĂşmero 2, on hi vivia.

Les cases de la plaça del monestir
Amb l'obertura definitiva de l'actual carrer de Sant Roc, el conjunt d'edificacions que conformaven aquest nou carrer, amb el carrer Nou i la plaça del Monestir va anar agafant la distribució que avui en dia coneixem. A la banda nord, ja sabem que després d'enderrocar-se l'antic hospital, en Nadal y Ribó va bastir-hi el conjunt que avui en dia conforma la Cooperativa Agrícola, però a l'altra banda del carrer encara no s'havia definit com quedaria el conjunt, doncs d'una banda teníem una fàbrica, la dels Teixidor, a la que s'accedia pel nou carrer, situada tot just darrere les construccions que donaven a la plaça del Monestir (tot i que encara se'l coneixia com a carrer Nou) i d'altra banda teníem la fàbrica de sabó d'en Masoliver que es trobava a continuació d'aquestes construccions, carrer Nou amunt, a tocar de les monges del Sagrat Cor.
I sobre aquest conjunt de construccions que quedava en aquest espai Ă©s en el que es va fixar l'AgustĂ­ LĂłpez Garcia a finals de la primera meitat del segle XX.
Fins a l'obertura del carrer de Sant Roc, feta com hem vist als voltants de 1889 o 1890, n'eren tres les construccions que hi havia. Segons els registre fiscal de 1894, la que hi havia a tocar de la dels hereus d'en Massoliver, una casa de planta baixa i pis, numerada amb el 9 de la plaça del Monestir, pertanyia a la Magdalena Pol de Morgat, que l'any 1928 la va vendre a Pere Farrés Casademont. La següent casa, que estava formada per una planta baixa, dos pisos i un hort al darrere, i que corresponia al numero 8, era d'en Pere Cels Juncà, tot i que després va pertànyer a Lluís Darné Masdemont i a Teresa Pujol Morató. I la número 7, una casa amb planta baixa, pis i hort, on hi vivia la Magdalena Pol (la propietària de la casa número 9) pertanyia aquell any a la Dolors Colomer, després a la M. Pilar Cabot i més tard la Maria Berta.
A aquest conjunt de tres cases, més la d'en Josep Masoliver, totes elles construïdes a les acaballes del segle XVIII se'ls va afegir a partir de 1890, una de nova, de planta baixa i pis, tot just fent cantonada amb el nou carrer, propietat l'any 1894 de l'Antònia Gutiérrez Juncà, de Barcelona. Aquesta casa, l'any 1903 va passar a mans de Miguel Lapiedra fins que l'any 1923 la va comprar la Lluïsa Codinach.
A aquesta darrera casa i a la seva veïna, totes dues en un principi d'una sola planta, se'ls va afegir amb el pas dels anys un segon pis, però una mica enretirat de la façana, de manera que quedava una terrassa coberta.

La fĂ brica de curtits de l'AgustĂ­ LĂłpez
És en aquest context d'edificacions que va fer la seva aparició l'Agustí López Garcia, un antic treballador de la fàbrica de pells de ca l'Ametller que l'any 1945 ja es va donar d'alta en el registre com a propietari d'una fàbrica de curtits situada al carrer de Sant Roc, la mateixa fàbrica que fins pocs anys abans havien gestionat els Teixidor.
Amb la fàbrica en funcionament és quan en López decideix expandir-se. És per aquest motiu que l'any 1954 compra a la Lluïsa Codinach Ginjaume, la casa número 6, la que feia cantonada amb el carrer de Sant Roc. També aquest any comença les obres de millora de la fàbrica, convertint aquell petit edifici de planta baixa i pis, amb un de més ampli, de planta baixa, tres pisos i terrat, i amb un cobert adossat per la part del darrera que donava al rec, un edifici que poc desprès connectarà amb la casa que havia comprat, a traves de l'hort que hi havia a la part del darrera de la casa, que cobrirà. Poc a poc, però, en López anirà adquirint la resta de cases. Així l'any 1962 compra a en Pere Ferrés Casademont les cases situades als números 4 i 5. L'any 1961 amb en Lluís Darné Masdemont la número 3 i finalment el 1962, a la Caterina Sala Pi, la número 2, la que havia estat molts anys abans fàbrica de sabó.
D'aquesta manera sabem que l'any 1967 se l'esmenta com a propietari de les cases 2,3,4,5 i 6 de la plaça del Monestir, les quals les fa servir per «guardar-hi trastos» i darrere hi té la fàbrica on als baixos hi havia la fàbrica i les oficines, al primer pis el magatzem i el despatx; al segon els acabats i al tercer l’assecador.
Amb aquesta activitat surt esmentat a les Contribucions Industrials de l'any 1974. Dos anys més tard, tot i que en segueix sent el propietari, l'arrenda a Llorenç Sanahuja, qui sota el nom de Curtidos Sanahuja S.A. i juntament amb la seva filla Anna, seran qui la gestionaran fins el final, fet que va succeir a mitjans dels anys noranta del passat segle XX.
A començaments del segle XXI, en el seu lloc s'hi varen aixecar els blocs de pisos que podem contemplar avui en dia.